Començo aquest camí de pràctiques amb una podríem dir diferent a la resta de pràctiques que he fet al llarg de la meva vida, perquè no arribo a un lloc desconegut, sinó a una escola que ja forma part de la meva vida. Fa 6 anys que treballo com a integradora social en en aquesta escola, l’escola Sant Gervasi un centre d’una sola línia situada al barri de La Florida, a l’Hospitalet de Llobregat. Hi treballo cada dia, de 8:00 a 15:00 h.

Faré les pràctiques amb la meva tutora Júlia, psicopedagoga i psicòloga clínica que dona servei a l’escola a través de l’empresa Médico Centro. Júlia acompanya el centre unes hores a la setmana i ara jo tindré l’oportunitat de compartir espais amb ella, observar, i intervenir com a futura psicopedagoga.

Us explico una mica per posar-vos en context aquesta escola es concertada, de màxima complexitat, amb matrícula viva, molts alumnes nouvinguts i un entorn socioeconòmic vulnerable. Treballar aquí implica adaptabilitat, empatia i molt de vincle.

Ara, m’endinso en aquest doble rol que costa una mica perfilar —professional i en pràctiques—aquesta oportunitat no la faig des d’una mirada diferent, sinó, una mirada més completa del centre i de les seves necessitats reals. I és des d’aquesta mirada neix una proposta d’intervenció amb intenció emocional, social i educativa feta des de la il·lusió el criteri i la observació.

Aquests dies estic immersa en la construcció del que serán les meves pràctiques, que sento que és urgent i necessari per a poder tenir un perquè d’estar.  A l’escola s’escolten riures, cançons, però també molt soroll, tensions, ritmes impossibles i infants que senten que no tenen lloc.

Actualment treballo a l’escola de 8:00 a 15:00 com a integradora social i encaixar la meva figura en un perfil diferent encara que no m’agradaria deixar la meva essència, s’està fent una mica complicat. Les pràctiques de psicopedagogia les faig de 15:00 a 17:00 amb la Júlia, psicopedagoga d’una empresa externa que dona servei a l’escola. Quan vaig plantejar les pràctiques, tenia la idea de fer moltes intervencions fora de l’aula, amb diversos grups d’alumnes i espais per treballar emocions i crear una escola de pares, però en el moment de donar-li forma he vist que les meves expectatives no encaixaven en aquests moments amb la realitat del centre.

He parlat amb els mestres, amb l’equip directiu i amb la meva tutora de la meva primera idea inicial, i a l’hora de planificar els horaris i les meves tasques es mostraven que potser la meva figura la sentien més com un compromís que no com un reforç on tots dos apreníem i treuríem alguna cosa de profit. La situació de l’escola és complicada: molts professors estan de baixa i han arribat set mestres nous per cobrir aquestes absències. Aquesta inestabilitat influeix directament en el dia a dia, dificultant l’organització, la continuïtat educativa i l’atenció emocional dels alumnes, ja que no tenen vincle amb els seus actuals referents.

A partir d’aquesta observació i escolta, vaig reformular la meva proposta. M’he proposat fer suport dins de l’aula, acompanyant els mestres en el seu dia a dia, i oferir petites estones de 30 minuts fora de l’aula amb grups reduïts. Aquests espais estan pensats en aquests moments per treballar amb alumnes amb dificultats d’habilitats socials i situacions socioeconòmiques complexes
D’aquesta reflexió i adaptació neix “El Niu” podríem dir versió 2.0: un espai segur, petit i càlid com un niu de pardalets.

No és només una activitat més o un projecte per omplir 66 hores de pràctiques: és una resposta a un context que necessita espais d’escolta, de contenció i de cura.