Després d’aquestes primeres 2 primeres setmanes de pràctiques, hi ha una idea que volta pel meu cap: molts dels infants que tenim a l’escola no necessiten tant que els ensenyem a sumar ni geografia, sinó que els escoltem.

Treballar en un centre amb tanta diversitat, amb tantes motxilles plenes de dificultats, em fa pensar en les conseqüències que tenen les situacions familiars, socials i de l’entorn en la vida emocional dels nens i nenes. Quan un infant arriba a l’escola carregat de malestar, d’inestabilitat, de silencis o de ràbia acumulada, no és perquè “es porti malament”, sinó perquè no ha trobat cap altre espai per treure tot això o amb qui treure’l.

Hi ha polítiques que no arriben. Que no contemplen del tot la realitat dels nostres barris. Com pot ser que per ser una escola concertada en el mateix barri que una pública, amb la mateixa tipologia d’ infants i mateix entorn  tinguem molts menys docents per infant, molts menys recursos econòmics i moltes menys hores de suport psicopedagògic?

Crec que haurien de canviar moltes coses. Però, si més no, sí que podem començar per crear espais on aquests infants se sentin segurs i aixó es aquesta escola un espai segur, que encara que amb la meitat de recursos, dona la mateixa resposta a aquesta problemàtica.

També veig que el centre on sóc, tot i les dificultats, té moltes oportunitats. Professionals implicats, bones ganes de fer, però també hi ha riscos: la manca de recursos, el cansament dels mestres, la velocitat amb què passen les coses.

Aquesta entrada només vol ser un intent de reflexió. Una necessitat de posar paraules a tot el que visc al meu entorn laboral. Perquè només des del pensament crític i la mirada d’un professional motivat podrem començar a treballar pel bé dels infants i les famílies..

Començo aquest camí de pràctiques amb una podríem dir diferent a la resta de pràctiques que he fet al llarg de la meva vida, perquè no arribo a un lloc desconegut, sinó a una escola que ja forma part de la meva vida. Fa 6 anys que treballo com a integradora social en en aquesta escola, l’escola Sant Gervasi un centre d’una sola línia situada al barri de La Florida, a l’Hospitalet de Llobregat. Hi treballo cada dia, de 8:00 a 15:00 h.

Faré les pràctiques amb la meva tutora Júlia, psicopedagoga i psicòloga clínica que dona servei a l’escola a través de l’empresa Médico Centro. Júlia acompanya el centre unes hores a la setmana i ara jo tindré l’oportunitat de compartir espais amb ella, observar, i intervenir com a futura psicopedagoga.

Us explico una mica per posar-vos en context aquesta escola es concertada, de màxima complexitat, amb matrícula viva, molts alumnes nouvinguts i un entorn socioeconòmic vulnerable. Treballar aquí implica adaptabilitat, empatia i molt de vincle.

Ara, m’endinso en aquest doble rol que costa una mica perfilar —professional i en pràctiques—aquesta oportunitat no la faig des d’una mirada diferent, sinó, una mirada més completa del centre i de les seves necessitats reals. I és des d’aquesta mirada neix una proposta d’intervenció amb intenció emocional, social i educativa feta des de la il·lusió el criteri i la observació.

Aquests dies estic immersa en la construcció del que serán les meves pràctiques, que sento que és urgent i necessari per a poder tenir un perquè d’estar.  A l’escola s’escolten riures, cançons, però també molt soroll, tensions, ritmes impossibles i infants que senten que no tenen lloc.

Actualment treballo a l’escola de 8:00 a 15:00 com a integradora social i encaixar la meva figura en un perfil diferent encara que no m’agradaria deixar la meva essència, s’està fent una mica complicat. Les pràctiques de psicopedagogia les faig de 15:00 a 17:00 amb la Júlia, psicopedagoga d’una empresa externa que dona servei a l’escola. Quan vaig plantejar les pràctiques, tenia la idea de fer moltes intervencions fora de l’aula, amb diversos grups d’alumnes i espais per treballar emocions i crear una escola de pares, però en el moment de donar-li forma he vist que les meves expectatives no encaixaven en aquests moments amb la realitat del centre.

He parlat amb els mestres, amb l’equip directiu i amb la meva tutora de la meva primera idea inicial, i a l’hora de planificar els horaris i les meves tasques es mostraven que potser la meva figura la sentien més com un compromís que no com un reforç on tots dos apreníem i treuríem alguna cosa de profit. La situació de l’escola és complicada: molts professors estan de baixa i han arribat set mestres nous per cobrir aquestes absències. Aquesta inestabilitat influeix directament en el dia a dia, dificultant l’organització, la continuïtat educativa i l’atenció emocional dels alumnes, ja que no tenen vincle amb els seus actuals referents.

A partir d’aquesta observació i escolta, vaig reformular la meva proposta. M’he proposat fer suport dins de l’aula, acompanyant els mestres en el seu dia a dia, i oferir petites estones de 30 minuts fora de l’aula amb grups reduïts. Aquests espais estan pensats en aquests moments per treballar amb alumnes amb dificultats d’habilitats socials i situacions socioeconòmiques complexes
D’aquesta reflexió i adaptació neix “El Niu” podríem dir versió 2.0: un espai segur, petit i càlid com un niu de pardalets.

No és només una activitat més o un projecte per omplir 66 hores de pràctiques: és una resposta a un context que necessita espais d’escolta, de contenció i de cura.